Dissabte passat, 25 de gener de 2025: a Viladamat, trobada d’entitats empordaneses que defensen el territori. Moltes d’elles, entitats deganes que fa anys i anys que han demostrat ser la punta de llança de la preservació de la nostra comarca (abans que partits i governs es diguessin ecologistes). Així, més de dues-centes persones reivindiquen la necessitat de la defensa del territori de les diferents agressions especulatives, la necessitat d’un canvi de model, apostant pel decreixement i la preservació del patrimoni natural, i acorden la redacció d’un pla estratègic de protecció del territori. A Vilamaniscle, un altre centenar llarg de persones, convocades per la Fundació Reeixida i l’Ajuntament, amb notable presència de societat civil i batlles i batllesses de la comarca, reclamen la senyalització de les rutes de l’exili i la resistència que els republicans independentistes van mantenir un cop acabada la guerra del  36, ajudant persones que fugien de la barbàrie nazi i resistents aliats. Una reivindicació del passat, que pren sentit també per conjurar-nos de les persecucions i feixismes que s’acosten o ja tenim aquí. A un lloc i altre, persones que parlen de la comarca, del territori, de la memòria, del passat, el present i el futur.

A Cadaqués, dilluns passat, la gent de Cadaqués celebrant un cop més les antigues i tradicionals patacades de Sant Sebastià, a Sant Pau de la Calçada Romana. Diumenge, figuerencs i figuerencs i gent dels pobles de la plana, ballant sardanes i menjant flaones. La gent de Llançà recordant sant Vicenç i així tota una comarca que de manera festiva, reflexiva o reivindicativa manté la cultura, defensa el territori i els pobles, exigeix un futur de llibertat. Gent que fa política des de baix, perquè la gent sempre hi és. I és ben cert que en aquest moment la política des de dalt no ens interpel·la i ens fa sentir desemparats. Però és igualment cert que la força que fa segles que ens fa viure i sobreviure com a comunitat, que ens convoca als pobles, a parlar, a debatre, a manifestar-nos, a ballar i a menjar flaones, hi és. Ja els agradaria, als nostres enemics, que s’anés apagant. Ja ho procuren ja, escampant el desànim i fent-nos repetir fins i tot a nosaltres que tot està perdut. Però, com diu la pedra amb la frase de Francesc Pujols al davant del Museu Dalí de Figueres, «el pensament català rebrota i sempre sobreviu als seus il·lusos enterradors». I força de la seva gent també.