El nostre passat habita en el no ser de la nostra vida, és ahir, un temps que rememorem alguna vegada i idealitzem en el record imaginant que qualsevol temps passat va ser millor i aquest pretèrit forma part del que ja no som. Aquest pensament és fruit de diverses de les relectures d’aquest estiu, a les quals en sumaré altres de noves, però aquest pensar té la influència de María Zambrano, de Lucreci, d’Epicur, de Marc Aureli, lectures, que em porten a l’hora que vaig començar a comprar llibres per construir la meva biblioteca: en aquells dies, el meu pare s’interessava per les meves lectures. Li enumerava els llibres llegits o bé ell tafanejava pels prestatges i, invariablement, sempre em citava Jaume Balmes: «Cal llegir molt, però en pocs llibres», paraules incomprensibles per a un noi amb ganes d’acumular llibres i lectures. En el meu present, diré que entenc les seves paraules: hi ha llibres als quals sempre es torna i n’hi ha d’altres que passen fugaçment per les nostres mans per dormir durant anys al prestatge de l’oblit.

Per aquestes dates (i crec que no són les més propícies) em disposo a reordenar els llibres. El meu criteri passa per l’interès que tinc en cada moment, uns temes canvien de prestatgeries i es col·loquen a l’alçada de la vista, altres, es refugien per un temps als prestatges superiors o inferiors i alguns aguanten inamovibles al seu primer lloc, com els autors citats. És un ritual que es repeteix a l’estiu i per Nadal.

Tornar a nodrir el meu pensament amb la lectura De la Natura, aturant-me en les frases o en els paràgrafs entre cometes d’una lectura anterior i afegint cada vegada que rellegeixo el llibre noves cometes és un descobriment, com si l’asseveració que res neix del no-res es convertís en una sentència que guarda el secret de la Natura. Ella sap que no tornem al no-res, que els éssers vius de qualsevol dels regnes que habiten el nostre món guarden l’enigma de la seva existència i matèria.

La influència de la lectura em convida a escriure: l’ahir ja no és, si no és part de mi avui, és arrel del present que visc, substància del meu temps de vida fosa en la matèria, aquesta mica de mi que renovarà la Natura perquè la meva mort no sigui aliena, sabent, com sé, que quan ja no sigui, seré oblit, la meva vida s’haurà complert sabent, que res neix del no-res i que no tornem al no-res, penso que aquesta substància que perviu és la que anomenem ànima.

Tanco els ulls. Gronxo el llibre a la meva falda i penso en el que he llegit.

Les connexions neuronals van i tornen sobre l’escrit. El suprimeixo? A qui importarà aquest part mental? Decideixo, de moment, no esborrar ni una paraula.

L’ontologia, en filosofia, és la part de la metafísica que tracta de l’ésser en tota la seva generalitat, és el que Aristòtil va anomenar filosofia primera (i més tard va anomenar metafísica). Als nostres dies, el diccionari li dona una segona qualitat al vocable: «En les ciències de la comunicació i en la intel·ligència artificial, xarxa o sistema de dades que defineix les relacions existents entre els conceptes d’un domini o àrea del coneixement». Aquesta definició m’ajuda a deixar la filosofia epicúria per dissertar en el principi científic i, també, filosòfic del periodisme. L’estiu és un bon temps per reflexionar sobre un ofici tan bonic.

Al segle XIX la ciència i el periodisme florien amb força. La ciència adoptà l’objectivitat com a part del mètode científic; el periodisme també va buscar l’objectivitat com a principi fonamental de l’ofici. Durant els segles transcorreguts s’han redactat centenars de codis deontològics per a la praxi de la informació, a partir dels anys seixanta del segle XX cada deu o quinze anys es redacta un nou codi deontològic, sigui nacional o internacional. En tots i cadascun d’ells la paraula objectivitat apareix com un deure i com a objectiu; en conclusió, es pot argumentar més d’una història sobre l’objectivitat.

En l’àmbit de la ciència, l’objectivitat científica busca el coneixement exacte de la seva investigació, aquesta virtut epistèmica va sorgir a mitjans del segle XIX com una aspiració de contenció de les investigacions, és a dir, una mena d’autocensura. Aquesta objectivitat no és un ideal del periodisme, encara que al segle dinovè sí hi va haver fascinació pels fets, d’aquella atracció és l’ús de les preguntes mnemotècniques: què, quan, on… L’objectivitat dels científics és la cerca d’un empirisme col·lectiu, una codificació del coneixement compartit.

El periodisme, des dels seus inicis, sempre ha buscat atreure el màxim nombre possible de lectors i audiència, per això, el discurs es va formalitzar en un text piramidal i exempt d’emocions. Tot va començar a canviar als anys de la Primera Guerra Mundial: el periodisme es va veure sotmès a una tremenda pressió per seguir els butlletins oficials dels governs contendents, la propaganda bèl·lica i la imposició de la censura van minvar la confiança dels periodistes. Ignoro si va ser durant aquells anys quan es va encunyar que la primera víctima d’una guerra és la veritat. Censura i autocensura prevalen avui a la praxi de la informació.

Al convuls i bèl·lic segle XX, els periodistes hem tornat a mirar el nostre model d’objectivitat en la ciència i a diferència d’aquesta, l’objectivitat periodística sempre ha estat posada en dubte, potser, per deixar sempre una porta oberta, en tota informació, a la interpretació.

Avui, i molt més a mesura que s’introdueixin tecnologies de la informació, l’objectivitat serà, ja ho és, cada cop més vulnerable: la manipulació d’imatges fotogràfiques retocades o generades per un ordinador fan discutible que una imatge valgui més que mil paraules, la manipulació des de l’enquadrament a l’edició de la imatge són modificades per elaborar un discurs. Es poden utilitzar pràctiques forenses per verificar amb exactitud una determinada informació perquè sigui objectiva i és probable que aquestes mesures més aviat que tard tinguin les seves contramesures per construir un continu en cadena de veracitat i mentida.

Personalment, crec que per construir un relat objectiu he de partir de la meva subjectivitat. Com a persona penso d’una determinada manera, tinc una ideologia i un tarannà que com a periodista no puc oblidar: ni la meva ideologia, ni el meu tarannà, ni la meva subjectivitat s’han d’imposar en el sincer i veraç intent de ser objectiu quan relato un succés, alguna cosa que ha passat. Aquest periodisme de relatar un succés tal com ha passat, cenyint-nos als fets i obviant tota interpretació hauria de ser possible, per això existeixen els gèneres periodístics.

Aquesta pàgina que el lector està llegint és una pàgina d’opinió, responsabilitat de qui la signa i, evidentment, com a opinió és subjectiva, cosa que no impedeix la recerca d’informacions i dades objectives en la construcció del relat.

Els periodistes no ens hauríem de permetre relats de ficció històrica, hauríem de denunciar les informacions fabricades per desestabilitzar una societat, per mediatitzar-la de manera que triï allò que els interessos dels estats o d’uns quants promouen. El dret a la informació està recollit per llei a la nostra carta magna i és un dels drets humans. Un dels molts codis deontològics del periodisme, el de la Societat de Periodistes Professionals promulgat el 1987, al seu preàmbul assenyala que el deure dels periodistes és servir a la veritat. I, per servir-la: «Creiem que les agències de comunicació de masses són portadores de debat públic i informació, actuant sobre mandat constitucional i amb la llibertat per aprehendre i referir els fets. Creiem en l’ensenyament públic com a precursor de la justícia i en el nostre paper constitucional per cercar la veritat com a part del dret públic a conèixer la veritat. Creiem que aquestes responsabilitats comporten obligacions que requereixen que els periodistes exerceixin la seva tasca amb intel·ligència, objectivitat, exactitud i justícia».

La veritat ha de ser el nostre objectiu, encara que resulti platònica la cerca, per contra, l’objectivitat és un procés assolible.

Seré realista, sincer i veraç, que diria Ciceró, per això, els he de dir que la Societat de Periodistes Professionals, el 1996, va revisar el codi i va eliminar l’objectivitat en tots els casos, en el seu lloc, va recomanar que els periodistes actuéssim amb responsabilitat i de manera independent i que tractéssim les persones com a éssers humans, però l’objectivitat va desaparèixer del codi.

El present del periodisme i de la filosofia és un temps convuls i aquesta voràgine no va néixer del no-res ni tornarà al no-res, serà, això sí, en el moment oportú, un ahir per a la Història. Ens absoldrà?