De l’excel·lent i violenta pel·lícula dels germans Cohen, només em serveix el títol i la violència que tota ella destil·la, ja que des dels meus setanta-set anys, provecta edat que mentalment i físicament no comparteixo i a la qual alguns amics i coneguts de la meva quinta no han arribat, cada dia que passa  em queda més clar que el nostre no és un país per a vells.

Les noves tecnologies, creixen més ràpidament que la nostra capacitat d’aprendre-les i això no seria tan greu si aquesta incapacitat no s’utilitzés, jo crec que malèvolament,  per anar deixant fora del circuit vital a una part cada cop més important de la població. No és que se’ns mati, en sentit metafòric, sinó que se’ns condemna a l’ostracisme. 

En molt pocs anys, aquestes innovacions tècniques  han entrat en tots els àmbits de gestió i, naturalment, també en l’Administració pública, facilitant teòricament que l’usuari es pugui comunicar i interactuar amb ella de manera telemàtica, canvi que havia de redundar amb una major eficiència i una millor i més ràpida comunicació amb els funcionaris, servidors de la població, i que, moltes vegades, quan el primer pas per interactuar amb ells és a través d’aquesta via, es transforma en una barrera infranquejable.

La relació amb la gestió pública  i amb els seus gestors, els funcionaris, sempre ha rebut moltes queixes. Al segle XIX, Larra, cabrejat com molts de nosaltres ens sentim de vegades, els va retratar en el relat Vuelva usted mañana que ha arribat amb plena vigència fins als nostres dies, mantenint la mateixa filosofia i canviant el títol per Tiene que pedir cita previa. Expressions que traduïdes al llenguatge vulgar volen dir:  Ja veurem quan l’atendrem. (Si volem).

Sospito que un dels problemes de l’Administració deu ser que bona part de la plantilla també és vella i, per tant, la mateixa dificultat que jo tinc per enviar els meus escrits, instàncies o preguntes, ells la tenen per contestar-me,  provocant-los la desídia que els pot portar a actuar conseqüents amb la vella dita castellana: Para lo que me queda en el convento, me cago dentro, que en el nostre llenguatge col·loquial ve a ser: Que et bombin!

No és tan sols l’Administració qui utilitza malèvolament el llenguatge digital. No fa gaire temps, quan anaves al banc i, al mostrador, feies un ingrés o volies cobrar un taló, el de ’la Caixa’ et saludava pel teu nom o quan passaves a un despatxet per parlar amb el director, aquest, com un pare financer de la família, t’aconsellava perquè traguessis una millor rendibilitat als petits estalvis. Teníem la idea, equivocada, que ’la Caixa’ era de tots i que, no tenint ànim de lucre, era una entitat social al servei de la comunitat. Ara, passar de la porta ja és un triomf ! T’has d’entendre amb el caixer automàtic, que per suposat ni et coneix ni et saluda pel teu nom! Això comptant que al teu poble hi hagi caixer i que aquest tingui diners, que el de Camallera, sovint dimarts o dimecres ja els ha acabat i, llavors, tocat els nassos!

Fins aquí he parlat de les barreres més bàsiques que impedeixen que molt vells que no tenen fills o, encara millor, nets que ja han nascut amb un mòbil enganxat a la mà, puguin sobreviure en la seva quotidianitat. 

Una vesant específica de la digitalització és la que es fa a través del telèfon mòbil, aparell que haig de reconèixer que em té sobrepassat. Fa moltes més coses de les quals mai se m’hagués ocorregut demanar a un telèfon i ni tan sols a una central d’informació. Hi ha molta gent, entre els joves sobretot, aquells que no llegiran mai aquest article perquè sobrepassa en molt el límit  dels 2.200 caràcters d’un missatge d’Instagram, o els 280 d’un de l’antiga Twitter, ara X, que tenen la seva vida activa integrada al mòbil. 

A mi, veure aquell munt d’icones emplenant tres pantalles em desmoralitza. Mai arribaré a esbrinar què em volen facilitar les tres quartes parts d’elles i això que ja vaig demanar a un fill meu que em tragués la meitat de les que no faria servir mai. 

No vull dir que el mòbil no em sembli una eina meravellosa, que utilitzo habitualment i no tan sols com a telèfon o màquina de fotos, que si li hagués dit a la meva mare que estic fent fotos amb el telèfon cridaria al metge pensant que m’havia pujat la febre. Clar que seria normal la sorpresa pensant que ella m’estaria parlant amb un telèfon negre de sobretaula de baquelita, com el que teníem a casa.

Seguint amb el mòbil, un altre tema és l’escalfament de cap de les trucades comercials, ara prohibides però que segueixen trucant a l’hora de la migdiada. Uns que m’ofereixen un contracte d’energia més barat, altres que diuen que ja m’haig de canviar el matalàs, l’editorial  que té el llibre imprescindible sobre les festivitats més catalanes de Catalunya i els del «Botó sanitari» que a la meva edat m’han de salvar la vida que em queda. Ben mirat, he pensat que potser sí que em seria útil el botó encara que no em vingui un infart. El podria accionar quan m’estic barallant contra una màquina imbècil que no entén el que vull i tota l’estona em dona error, explicar-li que estic a punt de l’atac de nervis i  que, abans de patir un infart fatal, em busqui la solució.

Una eina misteriosa i molt útil (de vegades) del mòbil és el Google Maps. Li poses l’adreça on vols anar i la senyoreta del telèfon, que no arribes a esbrinar ben bé quin idioma parla, et va indicant la ruta. El problema ve quan entres a la perifèria de les ciutats i comencen les rotondes: «Tome la segunda salida a la derecha por avenida General Castanis». Primer veus que hi ha un carrer que no saps si té prou categoria, que ja dubtes si l’has de comptar o no, la segona és un carrer on no llegeixes cap rètol que posi General Castanis, surts a la següent i ja sents la noia que diu: «Recalculando la ruta: en la rotonda a cien metros  tome la quinta salida». Que vol dir que tornis enrere i a la rotonda anterior no comptis el carreró inicial i surtis per la tercera, que és la del General Castanis...

L’altre dia havíem d’anar a la Fira Literal de llibres que es feia a Sant Andreu, a Barcelona, i,  plens de fe i seguint les indicacions del Maps, ens vam trobar en un cul de sac, dalt del barri de Torre Baró, a l’altre cantó de la Meridiana. Una vista magnífica de la ciutat des d’on vèiem perfectament el lluny que estàvem de  l’antiga fàbrica Fabra i Coats on es feia la fira. 
Segur que l’error no va ser de la senyoreta que ens anava guiant, sinó de la incompetència d’aquest conductor acostumat a mirar els plànols de les ciutats, preguntar als vianants i barallar-se amb la copilot. Vaig tancar el mòbil i em vaig deixar guiar pel meu sentit de l’orientació que encara l’ús del Maps no havia aconseguit anul·lar.

Finalment, remarcar la paradoxa que suposa que les dificultats creixents amb el món digital siguin un intent subtil d’eliminar els vells, i l’actitud totalment contradictòria de la medicina amb l’obsessió per l’allargament constant de la vida, almenys en el primer món. També és veritat que aquest allargament vital és a costa d’anar cada cop més apedaçats. Avui en dia, el vell que no porta una pròtesi, un bypass o no li han trasplantat una part d’òrgans d’una altra persona, no és ningú. 

Porto prop de cinc mil caràcters i unes quantes hores redactant aquestes collonades, tot per dir, que el món digital s’està apoderant del tren de les nostres vides quotidianes i que els vells anem penjats del vagó de cua mirant de no caure.

M’avisa l’ordinador que ha entrat un missatge nou. L’obro, és d’en Dani que m’envia la il·lustració. La descarrego i a la pantalla tinc la demostració palpable que: «Una imatge val més que mil paraules». 

Amb la moral menjada, em veig obligat a deixar-ho aquí i anar-me’n a dormir. Poso la radio, parlen d’en Biden i en Trump, i m’adono que, com jo pensava, encara soc jove. Li demano a l’Alexa que canviï, que em posi Los Indios Tabajaras. Amb la seva música sud-americana dels anys 60, dolça com una nana, m’adormo com un nen.