Senyor,

Soldat de les Forces de Defensa d’Israel:

Li escric per expressar-li el meu més profund dolor i la meva màxima repulsa.

Visc a la riba occidental del Mediterrani, relativament lluny, per tant, de la guerra en la qual vostè participa. Permeti’m ser precís: l’exèrcit del qual vostè forma part no està en guerra contra Hamàs;  és una organització terrorista i els atemptats que van cometre i han donat origen al conflicte actual són condemnables. No obstant això, hem de recordar que és una organització que el seu país va promoure per així afeblir l’Autoritat Palestina. Les Forces de Defensa del seu país estan matant la població civil de Gaza: els maten a trets, els maten bombardejant primer les seves cases i després les ruïnes, els maten de fam i els maten destruint els hospitals on s’atenen els ferits i els malalts.
Entenc que vostè em digui que compleix ordres, que és un professional de les forces terrestres del seu país i que ha de complir amb els objectius de defensa de la sobirania de l’Estat d’Israel, ha de defensar la integritat territorial del país i protegir els seus ciutadans. Amb la invasió de Gaza vostè no està defensant el seu territori, ni els seus conciutadans i, si ho pensa bé, tampoc la sobirania d’Israel, país que actualment té reputació de genocida, a més de ser invasor de territoris. Israel va annexionant-se terres des de la fundació del seu estat. No li estic dient que els seus enfrontaments amb els palestins es puguin catalogar de bons o dolents. Quan la bèstia humana entra en guerra, aflora en ella l’assassí més gran que hi ha a la terra i, per les imatges que retransmeten les televisions i les fotografies i vídeos que vostès pengen en les seves xarxes, es confirma que l’esperit de la bèstia els ha posseït.

Miri els nens que moren de fam pel boicot que fa el seu exèrcit. Miri els malalts que moren als hospitals perquè no hi ha medicaments per subministrar-los, ni personal sanitari per atendre’ls. Miri vostè, si li queda una mica d’humanitat, les conseqüències de les seves gestes bèl·liques. Per mi, la manera en què vostè i el seu exèrcit estan actuant a Gaza és com actuen els assassins més sanguinaris.

Probablement, en el seu àmbit familiar i d’amistats és vostè una persona afable i afectuosa. Si té fills, segur que serà un bon pare o una bona mare, que ha anat a la guerra per defensar al seu país; així l’hi han ordenat. Miri els seus pares, els seus germans, els seus fills, els seus veïns. Miri’ls bé. Oi que són iguals que els palestins que vostè mata? Miri els seus enemics, si us plau, als ulls. Veu el terror reflectit en la mirada d’aquests nens palestins? No sent el plor des­esperat de les mares que no tenen cap aliment per als seus fills? No sent la impotència d’un pare davant la mort de tota la seva família?

Vostè, en la lluita, no veu, ni escolta, ni sent. Vostè s’ha convertit en una bèstia que obeeix ordres. Detingui’s un moment i escolti el seu propi poble. Miri els seus conciutadans manifestant-se, demanant que detinguin la matança. Escolti els homes i dones del món que es manifesten contra els crims de guerra que vostè i els seus companys d’armes cometen. Potser al·legarà en la seva defensa que vostè obeeix ordres, però sens dubte, quan se li demana que dispari contra una multitud que està recollint sacs de farina per poder alimentar-se, vostè sap que aquesta multitud està indefensa, famolenca i desesperada, i en el seu fur intern, aquest que oculta la bèstia en la qual s’ha convertit, sap que és inhumà disparar contra una població civil que recull sacs de farina.
Vostès maten periodistes perquè no puguin donar testimoniatge del genocidi que estan cometent. Això sí, tenen molta cura que els periodistes als quals disparen no siguin nord-americans i europeus, procuren que els periodistes de països aliats no entrin amb vostès a les zones en les quals actuen. Ara bé, els periodistes palestins o àrabs, a ells, no importa assassinar-los, no són humans, són feristeles per a vostès. Maten el missatger, però fa molt de temps que van assassinar la veritat per apropiar-se a sang i foc d’un territori que no és seu.

Quan el moviment sionista va lluitar per la creació d’un estat jueu, als seus líders, el govern britànic els considerava terroristes. Pensi-ho, David Ben-Gurion o Golda Meir van ser acusats de terrorisme i després tractats com a estadistes. Pensi-ho, potser en un demà no gaire llunyà alguns membres de l’Autoritat Palestina o de Hamàs se’ls tractarà com a homes d’estat. Són coses de la política i dels interessos dels qui regeixen els destins del món. Llavors, quan arribi aquest moment (i arribarà), de què haurà servit la seva crueltat?

Els alts comandaments militars no solen morir en combat. No acompanyen els seus soldats al front. És vostè, soldat, sergent, tinent o capità, el que combat i mor. El seu primer ministre, el seu president o els partits polítics no van a la guerra. Arenguen les seves tropes perquè morin per ells, pels seus interessos personals o pels seus deliris de grandesa, però ells no moren, ni tenen consciència de l’horror, els demanen a les seves tropes avançar, assassinar, bombardejar i destruir ciutats, i fins i tot, campaments de refugiats. Pensi-ho, el seu primer ministre, el seu ministre de Defensa o el portaveu militar no estan al front. Una vegada vostè i els seus companys hagin conquistat una terra destruïda i erma, vindran el ministre de Defensa i el primer ministre a visitar-los; vindran envoltats de comitiva i unes mesures de seguretat considerables. Es faran fotografies amb vostè i els seus companys. Els esmentaran els soldats caiguts i demanaran venjança, els diran que segueixin assassinant civils, els diran que no són persones, són besties, terroristes sense pietat. I vostè continuarà matant. Si té sort, caurà ferit i el portaran a un hospital ben equipat, on no li faltarà anestèsia per al seu dolor i, si cal, li donaran psicotròpics per combatre els seus malsons i, sobretot, perquè no se li desperti la consciència.

El seu país està cometent un genocidi en el camp de concentració de Gaza, una atrocitat després d’una altra tan repugnant com les crueltats dels nazis alemanys durant la Segona Guerra Mundial.
Li vull recordar que en els camps d’extermini no sols van morir jueus, també es van exterminar gitanos, ciutadans soviètics, polonesos, espanyols, comunistes i lliurepensadors alemanys, homes i dones d’origen eslau, homosexuals, testimonis de Jehovà i persones amb disminucions físiques o psíquiques.

He mirat l’estadística de morts en els camps d’extermini nazis, i el Museu Commemoratiu de l’Holocaust dels Estats Units xifra el nombre d’assassinats pel Tercer Reich entre deu i onze milions de persones, dels quals, la meitat eren jueus. Ho sé, vostès van ser els més perjudicats, però no van ser les úniques víctimes del genocidi.

Per molt que m’hi esforço, no arribo a comprendre com l’estat d’Israel és capaç de cometre un genocidi. Per què la franja de Gaza recorda avui el gueto de Varsòvia o Auschwitz Birkenau?
És possible que en la seva educació li hagin ocultat el significat de la paraula gueto, també, que en la seva definició original de l’italià, vostè s’hagi quedat amb això «d’una àrea d’una ciutat en la qual viu un determinat grup ètnic, cultural o religiós voluntari o involuntàriament». Miri bé els gazians que moren en el gueto que vostès han creat. La seva inhumanitat em recorda la dels soldats de les SS o de la Gestapo. Són tan botxins com ells ho van ser. Permeti’m convidar-lo a indagar i a buscar les estadístiques aproximades de l’holocaust, i sincerament crec que l’ajudarà a desobeir als autors intel·lectuals de les seves matances.

Senyor Soldat de les Forces de Defensa d’Israel, vostè no podrà al·legar obediència deguda; no es poden obeir ordres que manen massacrar la població civil. Vostè, amb la seva manera de procedir està sembrant l’odi que germinarà en més morts. Els nazis no van acabar amb el poble jueu i la mala consciència de les potències guanyadores de la contesa mundial van propiciar la creació de l’Estat d’Israel. El seu país, senyor, s’aprofita d’aquesta mala consciència del genocidi per cometre impunement assassinats.

El seu primer ministre hauria de ser jutjat com un criminal de guerra; el seu ministre de defensa, els seus generals i també vostè se’ls hauria de jutjar per crims contra la humanitat. Recordar que van ser perseguits i víctimes d’un genocidi no els dona dret a vostès a cometre’n un altre.
Etty Hillesun va ser una dona jueva que va morir en el camp de concentració d’Auschwitz; va escriure: «Dona’m una sola línia de poesia per dia, Déu meu». Llegeixi poesia, no sigui un botxí.