Dies enrere, informant-me per escriure aquesta tribuna, vaig decidir no opinar del vaivé de la política en aquest país o de la situació actual d’un món submergit en una profunda convulsió. Per a la meva sort, he recuperat la lectura del Quaderns de Cristianisme i Justícia 216, de novembre de 2019, dedicat a Karl Polanyi. La seva lectura i la posterior cerca de documentació sobre l’economista, antropòleg i periodista austrohongarès m’ha portat a titular aquesta opinió «Avui és ahir», per la similitud que Polanyi va descriure en el seu llibre La gran transformació (publicat originalment el 1944) amb la nostra actualitat econòmica, política i social; d’aquí, la importància i vigència del llibre. I, això d’«ahir és demà», per la manera de procedir en les primeres dècades del segle passat, que va originar dues guerres mundials. Semblava impossible repetir aquelles polítiques per resoldre els conflictes presents, polítiques massa semblants a les que es van promulgar en el segle xx i amb unes conseqüències ben sabudes.

Abans de res, és obligat presentar Karl Polanyi. El nostre autor va néixer a Viena l’any 1886 en el si d’una família jueva i va morir a Ontario, el 1964. El seu naixement, en el cor de l’imperi Austrohongarès, li va permetre formar part de la vida intel·lectual de Budapest i Viena. El 1933 es va traslladar a Londres i el 1940, a Vermont (Estats Units), on gràcies al finançament de la Fundació Rockefeller, va poder escriure La gran transformació, llibre que manté la seva vigència en els nostres dies en descriure problemes d’aquesta segona dècada del segle xxi.

«El sistema de mercat ha deformat la nostra visió de l’home i la societat i aquestes percepcions deformades constitueixen un dels principals obstacles que ens impedeixen resoldre els problemes de la nostra civilització». Les paraules de Polanyi denuncien la imposició dels interessos de l’economia del mercat sobre les persones, i això crea conflictes. Tres pilars sostenien les societats d’aquell temps: l’economia de mercat, el lliure comerç internacional i l’establiment del patró or. D’aquests tres principis, l’únic que va ser abandonat després de la Gran Depressió de 1929 va ser el patró or. Aquests fonaments no eren universals, però sí que eren els que utilitzaven les societats més avançades de l’època, i en les esmentades societats es va facilitar l’expansió de la industrialització i hi van sorgir grans fortunes.

L'avanç del model no va trigar a ocasionar tensions en l’economia davant la necessitat creixent de matèries primeres, que al seu torn van propiciar polítiques proteccionistes per afavorir la indústria local i l’agricultura, polítiques que van tenir conseqüències en la vida i el treball de les persones. Per al nostre autor, la gran crisi del segle passat era el resultat d’un procés socioeconòmic concret: la mercantilització del treball, la terra i els diners. Segons Karl Polanyi, la societat moderna va sotmetre, per primera vegada en la història, les bases materials de la subsistència humana a l’oferta i la demanda, la qual cosa sens dubte va propiciar la inestabilitat de l’economia i de la política i per afegiment va repercutir en les relacions socials. En altres paraules, l’autoregulació del mercat no funciona i per contrarestar la idea del liberalisme econòmic que la tendència natural de l’ésser humà és cap al sistema de mercat, com a model per organitzar totes les facetes de l’economia, Polanyi argumentava que les persones tenen interessos que van més enllà del purament econòmic; per tant, el mercat havia d’estar al servei de la societat o, en cas contrari, la societat es rebel·laria.

Les maneres d’afrontar l’economia ignorant els interessos socials i relegant les persones a ser mera mercaderia van comportar moviments contra el sistema imperant, moviments totalitaris com el feixisme, el comunisme i models intervencionistes. Aquelles reaccions es repeteixen avui amb el creixement del populisme, el nacionalisme i el proteccionisme i, si en el passat van ser conseqüència de la gran transformació ocorreguda en el segle xix, dos segles després resulta paradoxal que es repeteixin els mateixos esquemes.

En una entrevista a ElDiario.es, del 3 d’abril de 2019, Josep Ramoneda reflexionava: «Aquest neoliberalisme és la passarel·la cap a l’autoritarisme per poder governar unes societats sense que les elits econòmiques hagin de fer concessions». L’aprovació tàcita de les autoritats a aquestes polítiques propicia l’absolutisme dels mercats, i resulta sorprenent que les classes populars, les que més pateixen les conseqüències d’aquestes polítiques, les secundin, quan són elles les perjudicades.

En el quadern esmentat, llegeixo: «El Polanyi antropòleg que posava el focus en la dignitat de les persones i els llaços comunitaris havia de connectar ràpidament amb la paràbola del jove ric, amb l’escena de Jesús i els mercaders del temple, o amb l’afirmació que l’home no estava fet per a la llei, sinó la llei (en el nostre cas la llei del mercat) per a l’home». Potser, donat el meu agnosticisme, Jesús no entraria en el temple a expulsar els mercaders, perquè d’ells és el temple, i els qui cuiden l’anomenada casa de Déu fa temps que van oblidar l’home que va predicar una doctrina; els cuidadors dels temples fa segles que resen pels diners dels mercaders.

No podem ignorar que l’economia de mercat al nostre país ha afavorit el creixement econòmic i el nostre desenvolupament. El lliure comerç en l’àmbit internacional també ha afavorit el desenvolupament de molts països i regions del món. El que succeeix actualment és que els mercats financers i les grans multinacionals tenen un gran poder que sens dubte repercuteix en la gestió dels recursos públics, en la política i en les nostres pròpies vides. Evidentment, aquest poder suposa una amenaça que propicia l’auge de l’autoritarisme.

Què suposa l’avanç del populisme i l’autoritarisme en les nostres societats democràtiques? Com podem comprovar al nostre país, en els llocs on governen partits d’ideologia autoritària, el primer que es percep és un retrocés en els avanços socials: l’educació gratuïta i pública, la sanitat pública, la llibertat d’expressió o la igualtat davant la llei per raons d’ètnia, religió i orientació sexual. Aquests símptomes de retrocés estan diagnosticats, es perceben en l’esdevenir de les nostres societats democràtiques i el fantasma d’allò que va succeir en la primera meitat del segle passat recorre el nostre present, amb l’única diferència que avui el fre a una Tercera Guerra mundial està en l’arsenal atòmic, la qual cosa no descarta que pugui succeir un mal col·lateral no desitjat.
Defensar la democràcia, la igualtat, el dret a una vida digna de les persones, és una obligació moral, i d’aquesta defensa depèn el futur en llibertat de les pròximes generacions. Karl Polanyi va apostar per una reforma de les nostres societats, una reforma que no era només política i econòmica, sinó antropològica, en promoure una societat que posés en el centre la comunitat. Pensava que l’Estat havia de canalitzar l’economia, no amb criteris tècnics de millora racional, «sinó sempre amb criteris de preservació i fortalesa de la comunitat, únic espai en el qual l’individu pot desenvolupar-se enterament com a persona» (Juan B. Fonts, Universidad Complutense de Madrid).

Durant la crisi de 2008 ens van imposar polítiques d’austeritat per salvar el capitalisme financer que va causar la crisi. En aquest país es van socialitzar les pèrdues de la banca. Les entitats financeres no han retornat aquest préstec que li va fer el país. Durant les passades setmanes s’han anunciat els guanys dels bancs, i resulta curiós que aquestes entitats no socialitzin els seus guanys retornant el que deuen a l’erari públic.

Als qui correspongui fer-ho, haurien d’entendre les relacions del mercat amb la societat, perquè no és el mateix una societat de mercat que una societat amb mercat. Als qui correspongui, haurien d’actuar perquè el mercat no sigui l’epicentre de totes les seves polítiques atès que l’economia no pot ser un mitjà en si mateix i ha d’enfocar-se a promoure el desenvolupament de les persones i fer-ho integralment i equitativament. Si tot ha de ser sacrificat perquè l’economia creixi, el malestar causat serà, ja ho és, el principal argument perquè creixi el totalitarisme, es creïn societats cada vegada més distòpiques i s’oblidi el miracle que un dia va ser l’ésser humà.

Avui és ahir i ahir serà demà si no actuem en pro de les persones i de crear comunitats on ens puguem desenvolupar i conviure tots.