El dissabte 10 de febrer anava a Barcelona a celebrar un dinar d’aniversari d’una amiga que complia seixanta  anys. Plovia, al·leluia! No era qüestió de baixar a Barcelona en cotxe amb  els pagesos revoltats, i la perspectiva d’anar a 30 per hora, en el millor dels casos, no resultava gaire atractiva. El transport públic era la solució més sostenible i ecològica que podíem adoptar, més tenint l’estació de tren a Camallera, a dos kilòmetres de casa.

Per si les mosques, comprovo a Internet si la vaga dels treballadors de la Renfe del dia anterior no s’havia prorrogat i veig que la línia 11 de rodalies no té cap problema. Per curar-me en salut i tenir més opcions, sobretot de tornada, miro els horaris de Flaçà, on també paren els mitjana distància. 
Arribem a Flaçà amb un quart d’hora d’avanç, i quan anem a comprar els bitllets anuncien per megafonia: «Regional exprés procedent de Portbou i amb destinació Barcelona Sants, via 2». En català, espanyol i anglès. Perfecte, tot en ordre! Creuem el pas subterrani i anem a la via 2. Ens asseiem a sota de la marquesina que protegeix de la suau pluja que ha començat just quan hem arribat. Sembla un bon auguri. Ens sorprèn la quantitat de gent que esperem a l’andana, calculo que al voltant de 60 persones. 

El tren que havia d’arribar a les 11.10  ja porta 20 minuts de retard però som usuaris experimentats de la Renfe i, aparentment, ningú es posa nerviós. Pensem que pitjor ahir, que passava un de cada tres trens. A les 11.45 sembla que desperta la senyoreta de megafonia i anuncia: «El tren regional procedent de Portbou amb destinació a Barcelona arribarà a les 12.01 h». 40 minuts de retard, no està malament. El que més em meravella és la precisió horària de la informació. El tren, que porta un retard incontrolat, resulta que arribarà amb precisió germànica a les 12.01. És conya el 01? O és que Renfe calcula de forma molt més exacta els minuts de retard que els de l’horari marcat?
La pluja augmenta i l’andana es va omplint, perquè s’hi van afegint els viatgers del mitjana distància de les 12.05. Per fi, amb tres quarts d’hora de retard apareix el borreguero a l’estació. Obren les portes i, oh sorpresa!, el tren va ple com un ou. Per sort, la porta s’obra davant nostre,  la Mercè i jo som els primers de pujar i trobem dos seients ocupats per bosses i bagatges que amablement fem buidar. Darrera nostre segueix entrant la resta de la gent que esperava a l’andana i que, amb paciència benedictina, dreta es va comprimint ocupant el passadís, fins a arribar quasi bé a constituir un cos sòlid i únic, del qual tan sols sobresurten, com si fossin les potes d’un pop gegant, algunes extremitats superiors, estirant les mans per seguir mirant les pantalles il·luminades dels mòbils. Alguns fins i tot intenten comunicar-se amb els seus cridant a través dels aparells amb una amalgama eixordadora de llengües que fa reviure els darrers dies abans del desastre de la torre de Babel.

A l’entrada de Girona, el conductor o potser el revisor —al qui fins ara no se li ha vist el pel, jo crec que tement les conseqüències que podria tenir el fet de demanar bitllets en una situació com  aquella—, ens anuncia per megafonia que darrera nostre marxa un mitjana distància que ens avançarà passat Girona i que si volem podem fer el canvi i d’aquesta manera arribar abans a Barcelona. Després d’un moment de dubte —«més val pájaro en mano que ciento volando»— baixem del tren, nosaltres i una bona part dels passatgers, com un ramat obedient de bens a la recerca d’un futur millor, inundant l’andana on un munt de gironins que esperaven el mitjana distància ens mira amb hostilitat. Després d’una pacient espera, arriba el mitjana distància, que és assaltat de forma violenta, sense respectar canes, dones ni criatures, a la recerca ferotge dels seient lliure, al vell estil de l’assalt a la diligència a les pel·lícules de l’oest. Com a l’exprés de Calcuta o al metro de Tòquio, ens estretim per tal que tanquin les portes i puguem emprendre la marxa.  

Llavors, fruit de la pressió ambiental, o de la mala llet que em va pujant, se m’acut una idea brillant: fer una demanda contra Renfe, en base a la Llei de protecció animal. 

Fa uns anys, grups ecologistes van fer una campanya contra el maltractament que patien els porcs quan els  portaven als escorxadors holandesos, per l’amuntegament i males condicions dins els camions que els transportaven, i van aconseguir que al Parlament s’aprovessin una sèrie de mesures per tal que els animalons viatgessin compartimentats i sense apilonar-se, disposant d’un espai mínim vital, amb un cert confort, encara que fos en un viatge cap a la mort. 

Com a conseqüència d’aquesta llei i reivindicant la nostra condició d’animals —la part racional no cal esmentar-la, perquè s’hauria de provar cas per cas i el resultat és incert—, demanaria que en els trens regionals, ja coneguts popularment com a borregueros, es mantinguessin com a mínim les distàncies establertes per als porcs, i les condicions mínimes d’habitabilitat que ells tenen. Reivindicació que també es podria enfocar o complementar des de la llei del «solo sí es sí», tenint en compte que  cap dels viatgers d’aquell  vagó havia donat consentiment perquè li constrenyessin físicament el cos d’aquella manera tan poc desitjada. Pretensions que, en cas de no ser ateses pels tribunals espanyols, podrien arribar fins al Tribunal Europeu dels Drets Humans.

A la tornada, he tornat a ensopegar amb la mateixa pedra: el borreguero de les 17.21, de Barcelona a Camallera. Aquesta vegada encara ha estat pitjor, perquè m’ha tocat formar part de la massa compacta de viatgers drets que ens movíem endavant i endarrere com un  sol cos, segons les frenades o arrencades que impulsava el maquinista. 

No és d’estranyar que els nens empordanesos, usuaris habituals dels trens regionals, quan amb tota la il·lusió del món els portes a fires, a muntar en el tren de bruixa, no trobin cap emoció al suposat tenebrós viatge.

Avui, quan en Dani m’ha enviat la romàntica il·lustració d’un tren de temps passats, he recordat un viatge al Perú fa 50 anys entre Juliaca i Cuzco, que guarda certa similitud pel que fa al confort amb el de Barcelona – Camallera d’ahir. 

Transcric la crònica que vaig deixar escrita en el meu diari: «Anem cap al tren, que ja està estacionat a l’andana. Al pujar al nostre vagó, la primera sorpresa és veure que els seients no estan col·locats en el sentit en què estem acostumats: mirant cap endavant i uns darrere els altres, sinó que són quatre bancs correguts de punta a punta del vagó i en el sentit de la marxa. El nostre veí de banc, que veu que ens ho mirem amb cara estranya, ens explica que no fa gaire que han suprimit la tercera classe, en què ja no hi havia cap tipus de seient, o sigui, vagó borreguer pur i dur i la gent asseguda per terra.

»Tots els viatgers del nostre vagó són indígenes excepte nosaltres. Cada passatger arriba carregat amb un o més sacs, que deixa al passadís davant dels seus peus. Algunes dones transporten gallines i pollastres vius, lligats per les potes. Sembla un mercat ambulant i el vagó, no cal dir-ho, va ple de gom a gom. Això no impedeix que a cada estació que el tren s’atura, pugin multitud de venedors, que ofereixen tot tipus de coses com pastes, ceràmica, dolços, menjars de tota mena i refrescos. Quan baixen, el vagó s’ha transformat en una versió sui generis dels vagons restaurant dels grans expressos europeus. Nosaltres hem comprat a una venedora dos trossos de rostit què estan francament bons. El paisatge que anem contemplant mentre endrapem és impressionant; pugem a poc a poc per sobre dels 4.000 m.

Podem dir, mig segle després, que l’ambient bigarrat i caòtic del regional Portbou - Barcelona és similar al de l’exprés de Juliaca-Cuzco, canviant els sacs, els pollastres i les gallines per bosses, maletes i mòbils. Jo potser em quedo amb aquell.