Aquest cap de setmana hem estat al fons del pantà i al fons de les contradiccions. Aquests sàpiens que som nosaltres, aquests europeus i eurocentristes, aquests genis de les tecnologies i intel·ligències artificials, aquests solidaris de fireta, ens quedem sense aigua. Ens ho diu el miserable rec que corre al fons del pantà buit i que se suposa que hauria de proveir tota la nostra comarca. Gràcies a una excel·lent iniciativa de l’Institut d’Empordanesos (enhorabona per la feina constant i incansable!) aquest passat diumenge hem pogut visitar i descobrir la Reial Foneria de Sant Sebastià de la Muga, que fou negada amb la construcció del pantà. Ja la història d’aquest enclavament, extraordinàriament ben conservat i avui ben visitable (el forn, les cases dels treballadors, les dels regiment que el comandava, les cavallerisses i l’ermita de Sant Sebastià, preexistent a l’assentament de la foneria), ens parla de la irracionalitat de les guerres i els governs que les promouen: un poblat militar amb una indústria deficitària que consumia aigua, ferro i bosc per produir municions per a una guerra entre els estats francès i espanyol que va acabar segant el nostre país amb una frontera. Que va acabar destruït i abandonat, sense haver produït mai altra cosa que productes mortífers. 

I visitar-lo avui és un altre motiu de reflexió sobre la pretesa excel·lència i alts valors dels humans del segle xxi, que veiem com ens quedem sense aigua i continuem omplint piscines, rentant els cotxes, ignorant les fuites d’aigua, mantenint sistemes de reg insostenibles, tolerant indústries malbaratadores..., una societat que en general ens conformem que d’altres facin l’estalvi que nosaltres no fem, o que algun govern faci alguna cosa i ens deslliuri de la pròpia responsabilitat, ni que sigui la de la reflexió. Perquè ara, a diferència dels nostres ancestres, ja ni resar ens queda. Hem perdut aquella cultura de l’estalvi sistèmic, de no llençar les coses i pensar com les podem reutilitzar, de vetllar per allò comú encara que no sigui a pagament de la nostra butxaca... i mirem al cel esperant que plogui. I quan plourà, fins a la propera. 

Visiteu, si podeu, la foneria de Sant Sebastià, és una caminada agradable des de Sant Llorenç de la Muga. És un viatge al fons del pantà que tant de bo mai més no es pugui fer, un viatge a la irracionalitat històrica de les guerres, i a l’egoisme i improvisació presents de la sequera.