Aquest mes de febrer hem tingut una ocasió nova per ballar, a l’Empordà: a més dels innombrables Carnestoltes, que s’inventen i es reinventen a tots els pobles dins i fora el calendari de Quaresma, fent real l’esperit de disbauxa i de saltar-se les normes, si l’any passat, per la Covid, vàrem fer alguns Carnestoltes al mes de maig, enguany en farem fins gairebé Setmana Santa i qui sap si més enllà i tot. Qui recorda avui el temps en què els capellans manaven i deien quan i quan no es podia fer la festa? I això sense comptar amb els Carnestoltes d’estiu. Que diríem que són tan poc naturals —i tan naturalitzats ja— com menjar tomàquets per Tot Sants o cireres per Nadal. El món es transforma i tota transformació de les tradicions és positiva, en la mesura que vol dir que es manté viva. 

Més enllà dels Carnestoltes, deia, el febrer ens ha regalat una nova cita per ballar sardanes, a Palau de Santa Eulàlia. Amb motiu de la santa que dona nom al poble, el passat 12 de febrer l’Ajuntament ens convidava sota un càlid sol d’hivern a un rebrot de la tradició de l’aplec: la trobada de veïnes i veïns del municipi, amb gent que arribaven dels pobles dels volants, i gent que hi anàvem de més lluny. Un evocador moment on la gent es troba i s’explica els motius que el porten a la plaça: la meva parella és del poble, els meus familiars venien d’aquell mas del terme, a mi m’hi ha convidat l’alcalde, nosaltres hem vingut a peu des del poble del costat, nosaltres no ens en perdem cap... En aquest segle xxi que avança enmig de tantes misèries al món, l’espai d’escoltar les sardanes mentre escoltes amics i coneguts, on pots ballar tan si saps comptar i repartir com si n’has après fa tres dies (o ni això), on la música et torna a les arrels i abraça a qualsevol que la vulgui ballar, vingui d’allà on vingui, és senzillament un regal. Avui que tothom viu de pressa, amb massa feina, massa poc temps, massa problemes o massa coses a fer, us convido a gaudir d’aquests espais suspesos en el temps, incrustats com una joia al nostre paisatge, a la nostra terra. Potser no és la més bella de totes les que es fan i es desfan,  i certament ni és la única que ens agermana ni cal pretendre-ho; però és la que ens permet somriure’ns i mirar-nos als ulls mentre ballem de les mans de persones que no coneixem, la que ens evoca qui ens la van ensenyar a ballar i ens acosta a qui en vol aprendre. És la que durant tant temps era himne i banda sonora de la llibertat que ens va ser negada. Un agraïment per a la gent que la viu i ens l’ha guardada. Un reconeixement per a qui la fa viva i renovada.