Prudenci neix a Tordera el 17-I-1867 i l’ Aurora el 29-X-1892, a Girona, el dia de St. Narcís, patró de la ciutat. Per tant, és el 150è aniversari del naixement del primer (gironí d’adopció) i el 125è aniversari de la segona. Bonica coincidència familiar que encara té un plus. Surt aquest article recent passades lesFires de St. Narcís de Girona, ciutat a la qual estigueren molt vinculats pare (traspassat el novembre de 1941) i filla. I apareix enmig d’una situació política complexa, tensa i intensa on una Catalunya democràtica es rebota contra un Estat espanyol, amb tics franquistes i un modus operandi dictatorial.

En ser l’any oficial Bertrana, molt s’ha dit sobre ells. Ens limitem a uns tastos de record i homenatge. Prudenci renovà la vida cultural gironina, especialment en l’organització dels JJFF. Però, la publicació de Josafat i La locura de Álvarez de Castro i les seves activitats polítiques al costat del nacionalisme republicà generaren escàndol i decidí viure a Barcelona on inicialment passa angoixes econòmiques: col·labora a revistes; fa de crític teatral i ho compagina amb ser professor de dibuix i pintura. El 1965 es publiquen Obres Completes. El 1968 es convoca el prestigiós premi de novel·la Prudenci Bertrana, Figura marcada per binomis: literari, entre dos escriptors gironins finiseculars: Caterina Albert/J. Ruyra; cronològic Modernisme/Noucentisme; creatiu: literatura/periodisme i estètic: art/ literatura.

L’Aurora, dona inquieta, aventurera, una ‘sargantaneta’ segons el pare, estudià música a Barcelona, on compon una orquestra de senyoretes, que a les nits tocava a Ciutat Vella. El 1923 va a Ginebra, per ampliar estudis musicals, on creà la primera jazz band europea formada per dones. El 1924, casada amb un enginyer suís, va a Tahití on escriu Paradisos oceànics (1930), llibre de viatges, molt valorat i Peikea, princesa caníbal i altres contes oceànics (1934). De tornada, viu odissees: El marit li fuig, la sogra i les cunyades la treuen de casa. Sobrevisqué com va poder. Ventura Gassol i J. Tarradellas, instal·lats a Lausana, la conviden. Per a ella, diu, és una bella pàgina en la novel·la de la meva vida. Torna a Barcelona el 1930. Escriu al setmanari femení i comunista Companya. Aquest temps fou per a ella de gran plenitud: amb el seu pare publica L’illa perduda (1935), any en què va sola al Marroc, per saber com són tractades les dones. Escriu: El Marroc sensual i fanàtic (1936). Exili a Prada, on troba P. Fabra i P. Casals. Torna el 1949 a Barcelona: pateix persecució terrible; li fan boicot; dona classes particulars de francès. Obra cabdal: Memòries fins al 1935 (1973) i Memòries fins al retorn a Catalunya (1975), dos potents volums autobiogràfics, gran corpus informatiu. Ésdevé l’autora catalana més autodocumentada. Ens plau s’hagi reeditat Paradisos perduts i potenciat la seva figura en diversos actes. El Parlament de Catalunya ha celebrat el San Jordi 2017 amb la lectura de fragments de Memòries.