Acostumada a ser un dels atractius icònics de Barcelona, la basílica de la Sagrada Família va presidir portades d’arreu del món fa poc més de dues setmanes, quan el papa Lleó XIV va culminar la seva visita a casa nostra amb la inauguració i benedicció de la majestuosa Torre de Jesús. Va ser un esdeveniment enlluernador: tant per allò que suposava –la darrera parada d’un retorn que s’ha fet esperar, ja que des del 1982 un pontífex no visitava Catalunya–, com per la posada en escena, que va aglutinar molts dels ingredients que empenyen un fet d’aquesta magnitud a esdevenir memorable: una sentida pregària davant de la tomba d’Antoni Gaudí; una missa multitudinària a l’interior del temple o un espectacle de llums, focs artificials i recreació amb drons com a colofó estrictament contemporani.

Però entre flaixos i rostres bocabadats també hi havia espai per a les coses imperceptibles. Per allò que es cuina sense fressa. En trobem un exemple a la mateixa Creu de la Torre de Jesús, estructura tridimensional de 17 metres d’alçada i uns 13,5 d’amplada que corona l’església més alta del món, de 162,91 metres. D’aquesta peça colossal n’ha transcendit la forma, la mida o el revestiment –ceràmic, dissenyat per garantir la màxima lluminositat i resistència–, però poca gent sap que la matriu del procés –en el sentit més essencial– es localitza en un esmunyit local de la Jonquera. 

Al carrer de les Alzines de la localitat fronterera s’hi ubica el taller de motlles per ceràmica Quant, amb en Mario Sousa al capdavant. «És una feina que queda sempre arraconada a l’anonimat, i ja m’està bé que sigui així, perquè no tinc cap mena de pretensió en aquest sentit», explica l’artesà. 

Amb 63 anys, ja en fa més de trenta que és l’ànima d’un dels pocs tallers  de creació de motlles per ceràmica de l’Estat espanyol. No fa gaire compartia espai amb dos joves, però ara només feineja amb l’Adrià Planas, amb qui es complementa bé: mentre en Mario desenvolupa el rol de mestre artesà, el seu company és un modelista digital que encapçala el projecte Breaking the Molds encara que, de la mà del més veterà, també fa incursions al vessant artístic. «Som un taller petit, i això significa que no som una fàbrica: treballem amb comandes que entren i surten», puntualitza.

Pacientment, en Mario procura resumir el treball del dia a dia: fer models enclavats en un projecte específic –en guix, en fang, a vegades amb els dos materials alhora i, els últims temps, en 3D, cenyint-se en les creixents línies geomètriques–, o bé elaborar un nou motlle partint d’una peça vella o feta malbé; després, aquestes creacions s’envien a les fàbriques pertinents per engegar la producció.

Malgrat que també treballen per a particulars o per fàbriques –amb projectes de ceràmica decorativa, especialment– l’especialització de Quant és vetllar pel patrimoni. «El meu plat fort és l’arquitectura singular i la rehabilitació patrimonial, en aquest àmbit hi ha molta ceràmica externa que requereix nous motlles», diu. Per situar-nos: l’última obra ha servit per millorar l’estat de la teulada del temple romà de Vic.

ART I INDÚSTRIA. «Fa molt temps que fem això, però sempre queda a l’anonimat», insisteix en Mario, qui es va formar en ceràmica industrial a Portugal i va descobrir la branca artística a Manises, València, fruit d’un programa d’intercanvi d’alumnes. Allà se li va esbatanar la perspectiva, fins al punt que va decidir cursar-hi els tres anys de l’especialitat de ceràmica artística. «Aquesta part hi entra molt, a la meva feina, però viure’n de manera exclusiva és molt difícil i, per això, cal enfocar-se en les sortides industrials», remarca l’artesà, qui abans d’arribar a la Jonquera per amor va establir-se a la Bisbal d’Empordà, on durant vuit anys va brindar classes d’escultura de torn i motlles. 

Reconeix que els treballs a la Sagrada Família atorguen prestigi –«és una de les obres amb més reconeixement mundial, sí»–, però es tracta d’una notorietat de portes cap endins. «Ho heu notat?», li pregunto. I ràpidament, sense dubtar-ho gaire, etziba un ‘no’ ras i sec.

Els treballs a la basílica s’han d’emmarcar dins de la branca vinculada amb l’arquitectura singular. Les particularitats del punt referencial de la Torre de Jesús, una enorme creu simètrica, va obligar el taller jonquerenc a elaborar una gran quantitat de models i motlles –uns tres-cents i escaig– per revestir-ne l’estructura, un conjunt de peces que –donada l’esmentada simetria– es van haver de replicar quatre o vuit vegades.

En qualsevol cas, l’encàrrec no va suposar molta exigència des del punt de vista tècnic. «Al capdavall, són rajoles de ceràmica que encaixen les unes amb les altres i, totes juntes, formen la creu; en canvi, en aquests moments estem fent una obra al teulat de la catedral de Màlaga –un teulat de protecció per preservar l’antic– que resulta molt més complex, perquè totes les peces han d’adaptar-se com un trencaclosques», matisa.

DE LES ILLES CAIMÁN AL JAPÓ. El projecte a la Sagrada Família va arribar al taller a través del vincle entre Quant i Ceràmica Cumella, de Granollers, una unió d’esforços visible arreu del món: des de les Illes Caimán, amb unes escultures, fins als Estats Units, el Japó o Austràlia, per citar alguns exemples. Més a prop, l’empremta es troba en indrets com ara el Mercat de les Flors, el Palau de la Música o l’Hospital Sant Pau, a Barcelona, o el mercat de San Miguel de Madrid.

Són monuments de gran concurrència, amb una anomenada directament proporcional al treball silent i lluny del ressò mediàtic que perviu en aquest racó jonquerenc. Un lloc que deu el seu nom a en Joan, el fill d’en Mario, qui va morir sobtadament amb vint anys. Quan arribava de la universitat i veia al seu pare treballar, etzibava un ‘quant?’ a mig camí entre la conya i l’estima. Era el seu codi, el seu joc. El motlle més profund de tots.