Alguns la coneixen com «la mina d’en Canta». D’altres, com «la mina d’en Negrín». I és un dels grans emblemes de la Retirada. El 1937, durant la Guerra Civil, el Govern de la República va confiscar aquest espai de la Vajol i en un dels seus accessos hi va construir un edifici de formigó armat amb una cambra cuirassada que es va emprar com a dipòsit temporal dels fons de la Caja de Reparaciones, així com d’una part del patrimoni artístic i econòmic que es va evacuar de Madrid. 

Era un edifici bunqueritzat a l’interior del qual es va dipositar una fortuna artística i monetària que, quan els franquistes van guanyar la partida als republicans, es va transportar cap a França, amb Suïssa com a destí final. De fet, d’aquest trasllat se’n deriva una llegenda, la del setè camió, que la gent de la contrada manté com a verídica. Era el febrer del 1939 quan, amb les tropes de Franco trepitjant-li els talons, un comboi de set camions va començar a traslladar els últims tresors de la República cap al territori gal, però només sis van aconseguir travessar la frontera. Del setè camió no se’n va saber mai més res i rumorejaven les males veus que potser algunes famílies de la contrada se n’havien enriquit...

Per tot això, i pel simbolisme que va tenir la mina en un dels fets més representatius de la nostra història més recent, el 2009, l’Ajuntament de la Vajol la va comprar i d’aleshores ençà ha treballat per poder-la fer visitable al públic amb la col·laboració de diverses administracions supramunicipals i del Museu Memorial de l’Exili (MUME).

Però més enllà d’aquest simbolisme, què era realment aquella mina abans que els republicans arribessin a l’Alt Empordà? I què en va ser després de la Retirada i acabada la postguerra? 

Propietat de la família Giralt Canta de la Vajol, l’explotació es va fundar el 1905, tot i que hi ha documents que indiquen que va començar a funcionar el 1868. Els obrers n’extreien talc, a la nostra zona més conegut com a sabonet (fil·losilicat de magnesi hidratat), que és un dels minerals més tous que existeix. S’utilitza en diversos camps: des de la fabricació de cosmètics fins a la de ceràmica, passant per lubricants, papers, cautxú o material tèxtil, entre d’altres.

La mina havia funcionat com a tal abans de la Guerra i, després del comís governamental, el mateix 1939, l’edifici va ser buidat i saquejat. Durant els primers anys del franquisme, la família Giralt va poder recuperar la propietat i l’activitat minera, però la construcció republicana va quedar en desús perquè els operaris entraven a l’explotació per la part de baix.

La mina havia arribat a donar feina a una trentena de persones i un dels últims miners que hi va treballar, ja en el tram final, va ser l’agullanenc Joan Muñoz. Als seus 91 anys, recorda que va començar a «menar el tractor» quan un company es va fer mal. Explica que treien el talc amb el pic i provocant petites detonacions. «Anaven foradant, tiraven una barrinada, amb el pic anaven traient i quan quedava descobert hi posaven fustes. Dues barres i fustes travesseres a sobre i feien un túnel de protecció». «I llavors _continua relatant en Joan _, el carregàvem al tractor, amb un remolc, i jo amb el tractor i el remolc sortia cap a fora a descarregar-lo; i anar fent viatges».

Preguntat pels perills de la mina i la incomoditat de treballar sota terra, assegura que mai va ser un problema. «No em va costar perquè hi havia llum elèctrica a tot arreu. I allò semblava que entraves a dins d’una casa!», explica.

El sabonet que n’extreien es traslladava a una manufactura de la Garrotxa. «El portaven a una fàbrica que hi havia abans d’arribar a Olot. Allà el molien i en feien, per exemple, talc per a farmàcies o per posar al pinso…», recorda. I l’activitat es va mantenir fins que els propietaris es van veure obligats a posar-hi fi. «La van tancar el 1993 perquè els van obligar a fer un pou d’evacuació. Al final d’on treballàvem, al fons de la mina, els hi volien fer construir una obertura que sortís a fora per respirar, i fer un pou allà hagués costat un ronyó; era fer quasi una mina nova!», lamenta en Joan des del record.