Una de les disciplines esportives de moda és, també, una de les modalitats més tendres. No fa pas tant, parlem dels anys setanta, que Greg Glassman, aleshores un estudiant universitari que practicava gimnàstica, va decidir incorporar en la seva rutina d’entrenaments uns pesos per desenvolupar els braços. De seguida es va adonar que aquell afegit era rellevant pel que fa als resultats vinents, i va continuar realitzant variacions en els exercicis. I, és clar, això va generar una bona claca: el boca-orella va fer feina i cada cop la comunitat de persones que va decidir preparar-se amb aquest mètode es va anar fent gran. La progressió va ser meteòrica: el 1995 es va obrir el primer gimnàs d’aquesta disciplina (a Santa Cruz); un any després Glassman i la seva esposa van registrar la marca CrossFit i una mica més endavant, el 2000, van crear el programa certificat d’entrenament funcional.

El ressò va arribar a casa nostra, també. I d’això no en fa pas tant. Ho pot explicar perfectament en Cesc Palomo (Figueres, 1965), que ha resseguit una trajectòria tan fulgurant en aquest esport com el progrés de la mateixa disciplina, que ja es practica arreu del planeta. En concret, aquest alt-empordanès establert a Ordis fa només sis anys que practica aquesta modalitat d’entrenaments, sempre amb un somni fixat entre cella i cella: classificar-se pels CrossFit Games. I, realment, ho ha tingut ben a prop. L’any 2023 es va quedar a només sis places d’assolir el bitllet de classificació, i el 2024 va finalitzar entre els primers del món a la fase Open, però va aparèixer el càncer. El van intervenir, li van extreure el tumor i va haver d’emprendre un camí de recuperació de dos anys, que avui encara segueix. 

El que podia haver suposat una llosa per a la majoria, un pes molt més feixuc del que acostuma a alçar, va esdevenir un nou repte en el camí: «Malgrat les limitacions que comporta la malaltia, em vaig proposar tornar-ho a intentar», diu en Cesc, que també es refereix a l’itinerari costerut que ha hagut de recórrer: «El camí ha estat dur, físicament i psicològicament, i he hagut de lluitar contra una fatiga extrema i els efectes secundaris del tractament».

UN «HIVERN LLARG». El factor determinant que ha acabat obrant el miracle ha estat aquest hivern. Un hivern «llarg», reconeix, on han coincidit entrenaments diaris de tres hores i les sessions per combatre la malaltia. «La il·lusió i l’esperit de superació ho ha pogut tot», descriu.

Ho han pogut tant, que el passat mes de febrer, quan s’iniciava el camí dels CrossFit Games, en Cesc va finalitzar la Fase Open com a tercer classificat del món de la seva categoria, un rànquing que «li va donar moral per seguir endavant amb els classificatoris». I l’esforç va tenir recompensa: a principis d’aquest mes d’abril va obtenir el bitllet directe per a les anomenades com a ‘Olimpíades del CrossFit’ després d’exhibir-se a les semifinals. Una actuació que no només el portarà el mes d’agost a Columbus, a l’estat d’Ohio, sinó que també ha estat el bastió d’un possible triomf futur. Més enllà d’un hipotètic podi.