Tinc la sensació que aquest llibre li ha servit per treure una mica de mala llet? 
No soc la típica persona que ho ha passat malament. He tingut una infància i adolescència molt feliç. Sí que soc una mica cínic, em fixo en detalls que potser s’han de deixar passar. Ara bé, no arribo al nivell dels meus personatges. Jo em sé portar com toca. És ficció i els protagonistes els he portat a l’extrem.

Tots els personatges estan sols. O si més no, s’hi senten.
Sentir-se sol és una putada. D’una forma o d’una altra tenen en comú el buit. No ho tenia escrit en cap esquema, però sí que en tots els relats hi ha una pèrdua.

Això pot explicar el perquè de les decisions dels protagonistes?
Les pèrdues et poden moure en un sentit negatiu i convertir-te en un autèntic imbècil. I a l’ull del món ho ets. Aquesta és  una reflexió que sí que tenia present. El món és molt poc empàtic, i algun personatge del llibre dona una imatge patètica, i no hi sents cap empatia. M’han demanat si aquests personatges estaven inspirats en mi, i en certa part sí, però en el moment de la presa de decisions els personatges prenen la decisió equivocada, almenys la que jo no prendria. 

Sorprèn també com enfoca les amistats.  
Crec que quan madures, jo ara en tinc 28, comences a veure les costures a les relacions. Des de la meva perspectiva quan ets adolescent vas amb qui toca. Les amistats no es trien tant com pensem realment.  És molt important obrir-se, i no ho dic d’una manera moralista. 

En els relats no en surten gaire ben parats els turistes. Què en pensa?  
Soc rosinc de tota la vida i he treballat en el sector turístic, i sé que si deixessin de venir els turistes, seria una desgracia. Però el turisme té una contrapart. Darrere el decorat que abraça l’arribada del turisme hi ha un buit. Se’m fa molt difícil fer valoracions sense dades però volia la cara B del que queda quan marxen. Gent que perd la feina de temporada, gent que voldria estudiar i hi ha hagut de renunciar...

Molta gent del territori se sentirà identificada amb aquesta manera de pensar dels protagonistes. 
També és el que segurament pensen en altres llocs del món quan hi anem nosaltres. A tothom li agrada fer turisme, i a ningú li agrada rebre’l. 

Divendres, presentació a casa. Què n’espera?  
Em fa molta il·lusió. He viscut aquí 17 anys i hi vinc els caps de setmana i els estius. Algú podria pensar que en aquest llibre me n’estic enfotent de la gent de Roses. I és el contrari, son històries de la meva vida, i jo em sento part d’aquesta problemàtica. El llibre té un punt de comèdia, perquè tots ens en podem enfotre conjuntament. n